Relats: diaris, revistes i webs

Escric opinions periòdiques, on comento les diferències que encara em sorprenen entre Osona, on vaig néixer i créixer i Massachusetts, on visc actualment. Escric relats i poesies curtes, que serveixen per il·lustrar amb paraules els meus pensaments més íntims. I faig visites  a les escoles per parlar del procés d’escriptura i explicar els meus contes als infants entre sis i onze anys

 

Un petit recull dels meus relats

Escrits i poesies curtes, que serveixen per il·lustrar amb paraules els meus pensaments més íntims. 

 

Angúnies

De petita no m’agradava la ma de la mare, amb aquella vena tan marcada.

Tampoc m’agradava la ma de l’àvia, amb aquella pell tan fina i poc elàstica, que sempre tardava un munt a recuperar la seva forma, quan jo la pessigava.

I em feia angúnia la pell de la besàvia, tan clara i transparent, d’aspecte gelatinós, que semblava que s’havia de desfer i convertir-se en doll d’aigua.

Ara em miro la meva, de ma.

Fa temps havia tingut la vena marcada de la mare, potser fins i tot més blava i voluminosa.

Anys enrere havia permès que el meu nét m’estirés la pell, i jo li observava la cara d’angúnia quan ell comprovava la meva pèrdua d’elasticitat.

Avuí em miro la ma tranquil·lament, n’admiro la seva transparència, el tacte llis. I espero convertir-me en aigua d’un moment a l’altre.

Cap amunt
En Miquel s’eixuga els llavis amb el tovalló, posa la forquilla i el ganivet a sobre del plat i s’aixeca amb dificultat de la cadira. Lentament, agafa el plat i el porta cap a la cuina. El deixa al tros de marbre vell i desgastat que hi ha al costat de la pica amb l’aixeta que degota. Es fa un cafè amb aquella màquina que no té cap automatisme, amb aquella cafetera envellida pels anys i per l’ús, que encara prepara el cafè que a ell li agrada. Aquell que li preparava la Carmen cada dia després del dinar, mentre ell s’asseia al sofà per fer el seu caliquenyo, tot esperant que la seva dona li portés la tassa del cafè amb un bon rajolí de conyac. Però ara la Carmen està ingressada a l’hospital, i des de fa dies que en Miquel viu sol en aquell pis decrèpit, on s’ha de preparar el menjar, fer-se el llit i vestir-se.

Després del cafè que s’ha preparat i que no té el mateix gust que el que li preparava la seva dona, en Miquel es posa la jaqueta i tanca la porta del pis darrera seu. Baixa les escales amb molta dificultat, ajudant-se d’un bastó que havia estat reticent a fer servir durant molts anys, però que ara l’acompanya a tot arreu. Al carrer, l’aire xafogós el fa adonar que la jaqueta li sobrarà, però no pot tornar a pujar les escales, de manera que comença el seu camí pausadament. Són gairebé les tres de la tarda i el sol i els anys li fan aminorar la velocitat de les seves passes. Al cap de cinc minuts de caminar, en Miquel s’atura davant del semàfor, que per sort està de color vermell pels vianants. Quan aquest canvia a verd, en Miquel fa una inspiració profunda i comença a travessar la carretera, però no arriba a l’altra banda abans de que el semàfor torni a canviar de color, i el cotxe aturat el comença a pitar. Amb la condescendència dels anys viscuts, en Miquel arriba a la vorera sense preocupar-se pels atacs d’impaciència d’un jove maleducat al volant d’un cotxe tunejat.

El cor es va accelerant mentre enfila per un carrer que fa una mica de pujada, però en lloc d’augmentar la velocitat, en Miquel necessita disminuïr-la, i les seves passes encara es tornen més curtes i més lentes. Arribats al següent creuament, està esgotat. Travessa el carrer tan depressa com el cor, els peus i l’ànima li permeten, però té la feble sensació que no podrà arribar al seu destí. Tossut, però, i amb l’ajuda d’un bastó que s’ha convertit en una eina de mobilitat totalment imprescindible, en Miquel enfila la darrera pujada. Deu passes més enllà, es para. I en aquest moment, sap que ha de demanar ajuda, que ell sol no pot assolir la fita que s’havia proposat. Tomba el cap a l’esquerra i veu que hi han dos cotxes parats esperant que el semàfor es posi vermell. En Miquel truca a la finestreta del primer cotxe. La dona que condueix se’l mira reticent, però li obre la finestreta. L’aire fred de l’interior dóna a en Miquel una alenada de frescor que necessitava, mentre li pregunta: - Bona tarda, que em podria portar fins al capdamunt del carrer?

La dona es mira en Miquel i li diu que no pot, que té pressa, i tanca la finestreta sense un trist adéu. En Miquel no es deixa vèncer per les adversitats, i s’acosta al segon cotxe, conduït per un noi que no li obre ni la finestreta i que fa veure que no el veu, mirant incessantment el semàfor que desitja que canviï de color per tal que aquell vell que hi ha a fora no l’atabali.

De sobte, en Miquel escolta una veu coneguda: - Avi! La veu surt d’un tercer cotxe que s’acaba de parar a darrera del cotxe del noi a qui la vida li ha d’ensenyar encara massa lliçons.

En Miquel s’incorpora un xic i mira l’automòbil de veu coneguda. La seva néta surt en aquell moment del cotxe, i es dirigeix a buscar al seu avi. - Avi, què fas aquí? Què passa? - Hola, nena, que em pots portar fins a l’hospital? - És clar, puja al cotxe.

Amb dificultat, en Miquel entra i s’asseu al seient de l’acompanyant, mentre la seva néta el mira amb preocupació i aguantant-se un sanglot. En Miquel fa veure que no s’adona de la cara de preocupació de la seva petita que ara ja s’ha fet massa gran, ni de les ganes de plorar que li marquen uns ulls aigualits, i dirigeix la mirada cap endavant. Cap dels dos diu res. Al cap d’un minut, la néta compungida aparca el cotxe al davant de la porta de l’hospital, i en Miquel li agraeix que l’hagi deixat allà.

- Avi, he d’anar a treballar, vindré al vespre a veure-us.

I en Miquel assenteix amb el cap, mentre diu un molt bé maca pràcticament imperceptible. Les portes automàtiques s’obren i en Miquel entra a l’hospital, tomba a la dreta i demana l’ascensor, que espera pacientment, recolzant les dues mans al seu bastó beneït. Habitació 423. Obre la porta. La Carmen dorm plàcidament, sembla que està tranquila i en Miquel no la vol despertar. S’acosta fins que les cares es toquen, la mira uns instants i li fa un petó molt suau al front, que la Carmen ni intueix. Després, en Miquel s’asseu a la cadira de l’acompanyant, cansat, i exhala un sospir massa profund. Contempla la cara de la Carmen. Observa el cel blau de sol embafador. Avuí, ell li ha guanyat la batalla a l’astre. Espera i desitja que la Carmen guanyi la guerra, però cada vegada ho té menys clar. I el silenci dins l’habitació 423
El senyor Ric
Tornava a casa cansat, després de carregar durant tot el dia, amunt i avall, les bosses plenes de pilotes i pals d’aquella gent massa rica del camp de golf. La seva mare li havia preparat una sopa calenta que contenia el líquid màgic que li permetria agafar forces per l’endemà, mentre ell somniava que, un dia, seria a ell, a qui li haurien de carregar la pesada bossa.

- Me’n sortiré, mama! De gran seré ric!

I la mare, amb bosses a sota dels ulls, la carcanada cruixida de tot el dia a la fàbrica, i el pes dels anys subsistint sense gairebé ni un cèntim a la butxaca, es mirava al seu fill bufanúvols amb condescendència, li feia un petó al front, i li desitjava bona nit.

- Vés a dormir, Dimitri, que demà t’has de llevar d’hora.

Ja més gran, en Dimitri venia fruita fresca pel carrer al matí, a la tarda feia d’estibador al moll, treballava en un forn als vespres. Dormia poques hores, però va arreplegar uns bons dinerons, que va emprar per demanar un crèdit que li va permetre comprar una diminuta gelateria en un carreró estret de les afores del poble, on hi treballava de sol a sol, sempre ajudat per la seva dona.

- Me’n sortiré, Lara! Ens farem rics!

I la seva esposa, cansada, recollia els dos plats de taula, li feia un petó als llavis, i li desitjava bona nit.

- Vine a dormir, Dimitri, que demà obrim ben d’hora.

Un cop adult, en Dimitri tenia quatre gelateries escampades per tots els barris del seu poble. Tothom es delia amb els seus gelats artesanals! Ja fossin de gust de menta, de maduixa o de festuc, els gelats d’en Dimitri cada vegada eren més exitosos, i la gent fins i tot n’hi comprava per menjar-ne a l’hivern.

- Amb deu botigues pararé, Lara! I serem rics!

I la seva dona, portava als seus fills al llit, i deixava en Dimitri assegut a davant de la taula del menjador, mirant els números que li sortien escrits en un tros de paper.

- Mama, per què el papa treballa tant?

Preguntaven els fills.

- Perquè es pensa que encara no som rics.

Contestava ella, mentre els hi feia un petó a aquelles galtes rosades i plenes de vida. Ja de vellet, amb més de cinquanta gelateries que portaven el seu nom, en Dimitri es mirava el prat verd a través de la finestra de la seva habitació. L’observava des del primer raig de sol fins que sortia la lluna. Al capvespre, la infermera el desvestia, i el portava a dormir.

- Un dia seré ric!

Deia en Dimitri a aquella desconeguda que no recordava de res. I la infermera, sabent que tenia al davant a qui havia estat l’home més ric de la contrada, li esbossava un somriure de misericòrdia. I li tancava el llum.

- Bona nit, senyor Ric.

Fa 50 anys
Fa cinquanta anys l'Helena i l'Eduard van signar un contracte. Els hi van dir que era d'amor i s'ho van creure. Un home amb sotana i posat seriós els hi va comunicar que era per sempre. I també s'ho van creure. Aquella mateixa nit es van buscar per primera vegada a sota els llençols, i es van resseguir uns cossos que encara desconeixien. Maldestrament es van trobar per primer cop.

Ets ben meva, li va dir ell, a cau d'orella.

M'estima, va pensar ella, amb els ulls tancats.

Va arribar una filla, i després un fill. I una altra filla i un darrer fill.

He de treballar més, pensava ell.

He de cuidar-los a tots, es deia ella.

I la mare de l'Eduard, ja vídua, se'n va anar a viure a casa d'ells. Tots plegats van jugar un munt d'anys massa curts a ser una família. Hi havien crits i rialles, plors i abraçades, alegries i penes, i li permetien a la vida escolar-se entre els seus dits.

L'Helena va aprendre a estirar els diners en forma de sopa diluïda, l'Eduard a guanyar-ne un xic més, a canvi del dolor a l'esquena.

M'estima, es deia ella.

Es fa gran i grossa, pensava ell.

Fa cinquanta anys, l'Helena i l'Eduard no sabien què firmaven, però es van creure que era per sempre. Un pacte d'amor, els hi van dir. Però era de vida.

Fa cinquanta anys que estan junts. La mare de l'Eduard ja no és a casa, ni tampoc cap dels seus fills, tot i que aquests tornen de tant en tant.

Avuí l'Eduard ha mirat a la seva dona, de fit a fit. Li ha resseguit la cara plena d'arrugues, els llavis prims i les canes mal dissimulades. I ha reconegut, finalment, a la seva companya de vida, de penes i amargors, de silencis i perdons, d'alegries difoses i de companyia constant. I llavors, ha sabut el que sentia, i per primera li ha verbalitzat.

T'estimo, li ha dit ell.

Ja ho sé, ha respost ella.

I sóc un arbre
I sóc un arbre

Em llevo, vaig cap a la cuina, em preparo un cafè i sec davant de l’escriptori. Treballo des de casa, cada dia, escrivint articles mal pagats per un diari de segona. Fa segles que segueixo aquest ritual. No parlo amb ningú, rebo pocs emails de feedback pel meu treball. No sé ni si tinc veu. Potser ja no en tinc. Ja no la recordo. Em sento més unit a la natura que tinc davant de la finestra que a qualsevol persona que habita el món.

Em llevo, vaig cap a la cuina, em preparo un cafè i sec davant de l’escriptori. De forma sobtada, el vent de fora el finestral em colpeja la cara. Comprovo que totes les finestres estiguin ben tancades i deixo passar un altre dia.

Em llevo. Avui, després del meu cafè, quan m’he assegut davant de l’escriptori, he vist que la taula té unes formes discontínues, que mai abans havia notat. I el vent em continua colpejant la cara tot i que he rebuscat per tots els racons per saber per on entra.

Un altre dia. Avui, la taula i la cadira, totes dues tenen formes discontínues, arrugades, i el vent s’ha emportat la meitat dels meus papers. Les cames em fan mal.

Em llevo, però l’esquena em fa un mal insoportable. Amb prou feines arribo fins a la cuina i em preparo un cafè que té un gust amarg i extremadament dolent. No me’l puc beure. Em dirigeixo coixejant al meu escriptori i la taula i la cadira s’han fusionat en una forma recargolada, sense cap angle recte. Intento escriure però els meus dits no m’obeeixen. Avui prefereixo descansar. Intento arribar fins al llit però tinc encarcarades les cames i l’esquena. El dolor no em passa ni amb un ibuprofè dels forts. Arribo finalment al llit, totalment adolorit, i aconsegueixo adormir-me. Demà serà un altre dia.

Em llevo. Les cames les tinc molt pesades i amb prou feines m’obeeixen. L’esquena està rígida i no suporto el dolor quan l’intento doblegar. Les mans les tinc adormides i no puc fer la forma d’un puny. Arribo davant del meu escriptori i comprovo que la taula i les cadires ja no són tals. Davant meu contemplo una espècie d’arbre mig sesgat i sense fulles, que es mou amb la brisa de la tarda. M’acosto més. No tinc por. Uns filaments d’aquest arbre em donen la benvinguda i m’emboliquen en una abraçada eterna. I no tinc por. Sóc part d’un arbre, de natura. Sense por.

La meva àvia era
La meva àvia era tempesta d'una nit d'estiu, plugim tènue d'un vespre de tardor, boira pixanera d'un matí d'hivern, pluja forta d'una tarda de primavera.

La meva àvia era l'esclat del gallaret, l'esplendor de la rosa, l'olor de la farigola, el color de la ginesta.

La meva àvia era el vals amb un somriure, la sardana d'uns records el rosor de la memòria, el tango del frenesí.

La meva àvia era el dia que et desperta, la pressa del migdia, la voluptuositat de la tarda, l'autoritat de la nit.

La meva àvia era la pluja que t'embolcalla, els colors que et corprenen, la música que t'enamora, l'eficiència de cada dia.

La meva àvia era tot això i una mica més, mai una mica menys, ella, sempre ella.

On són?
On són?

On són els meus fills? I el meu home? On ha anat a parar la meva cançó preferida? I aquelles vacances tots junts? Necessito trobar l'olor d'aquella rosa de Sant Jordi, el gust de la paella acabada de fer, aquell arc de Sant Martí mentre el sol s'apaga. Vull tornar a tenir el riure del meu fill gran, el dolç petó a la galta del meu petit, l'abraçada del meu home.

Però no tinc res de tot això, tot se m'ha esborrat del meu cap.

Em queda por, sorpresa, angoixa.

I tot el que coneixia ja no ho reconec, tot el que era meu m'ho han pres.

I em queda la mirada d'una gent, la ma d'un desconegut, les paraules sense sentit.

On se n'han anat els meus records?

Les meves col·laboracions

Revista “Barçakids”
Invent 101143 la jaqueta de papallones.

Contes publicats en revistes infantils. Contes que desperten la imaginació, que et transporten a móns imaginaris, que descobreixes amb un somriure a la boca.

http://fcbkids.cat/ca

Diari “El 9nou”
El vianant invisible

Escric opinions periòdiques, on comento les diferències que encara em sorprenen d’Osona, on vaig néixer i créixer, i Massachusetts, on visc actualment.

https://el9nou.cat/

Narracions i poesia 
Plataformes digitals

Escrits i poesies curtes, que serveixen per il·lustrar amb paraules les meves sensacions sobre mi, i sobre els altres.

http://www.aixeta.cat

 

Les meves webs
Blogs 

www.lamevaiaiaroser.blogspot.com

Records de moments passats amb la meva àvia, que ella va oblidar per culpa de l’alzheimer.

www.mamaenmassachusetts.blogspot.com

Relats sobre les meves experiències de mare expatriada
a l’altra banda de l’oceà.

www.lilybeliever.wordpress.com

Tres noies màgiques que neixen d’un nenúfar. Què els hi pot passar?

Visites a les escoles
Xerrades

A davant d’infants entre cinc i onze anys, i al costat dels seus professors, desgrano com és el procés d’escriptura, i explico contes escrits per mi.

On faig aquestes xerrades?
– Memorial Elementary School, Natick MA. 
– Waltham Dual Language School, Waltham MA.
– British International School of the University of Lodz, Poland.
– Seacrest studio del Boston Children’s Hospital

 

Entrevistes i articles

Sant Jordi
Diari Ara
– Secció Criatures. Confinats en família. Celebrem Sant Jordi.

https://criatures.ara.cat/lectura/

Recomanació dels meus audiocontes en aquest article del diari ara.cat, com una bona opció per passar aquest Sant Jordi de confinament.

La Vanguardia
– Relats de Sant Jordi des de casa

La majoria dels nombrosos relats que comparteixen els lectors de ‘La Vanguardia’ tenen com a rerefons el confinament i els efectes de la pandèmia de la Covid-19.

https://www.lavanguardia.com/

 

Bay area catalan network 
Bay Area & Nord Califòrnia.
Qui soc? D’on vinc? Com em vaig convertir en escriptora? 
Entrevistes, confessions i curiositats que explico a qui em vulgui escoltar… o llegir!

https://www.catalansbayarea.com/post/roser-rovira-qu%C3%ADmica-escriptora-de-novel-les-contes-infantiles-narradora-d-audiocontes

Article “El 9nou”
La iaia no recorda (gairebé) res.

La meva relació amb l’alzheimer, la malaltia que em va robar la meva àvia, de qui tant vaig aprendre, que ho va oblidar tot, i a la qual recordo cada dia.

https://el9nou.cat/

Escric sobre trossets de mi, o del meu entorn. Bocins de pensaments, de records o de sensacions.

Premis

VIII concurs del dia del llibre i de la rosa.
Menció d’honor a la categoría de Relat personal.
Menció d’honor a la categoria de relat personal al VIII concurs del dia del llibre i de la rosa del Casal Català de Quito, per l’obra “Maria i Robert”.
Vols estar al dia dels meus relats?
Subscriu-te al meu butlletí!
Vols estar al dia dels meus relats?
Subscriu-te al meu butlletí!

Vols contactar amb mi?

Email: rrovira@me.com
Adreça: 
Lexington, Massachusetts.

Roser Rovira 2020 © Tots els drets reservats.

Disseny de la web: Núria Casabó  www.nco-design.com

Vola contactar amb mi?

Email: rrovira@me.com
Adreça: 
Lexington, Massachusetts.

Roser Rovira 2020 © Tots els drets reservats | Privacitat i ús de les cookies

Disseny de la web: Núria Casabó  www.nco-design.com

Roser Rovira 2020 © Tots els drets reservats 

Política de privacitat i ús de cookies

Disseny de la web: Núria Casabó  www.nco-design.com